Aquesta vegada, la llebre serà el cotxe. I la tortuga serà la bicicleta. Ja coneixem la faula i tenim molt clar com acaba. Però expliquem-la una vegada més, per conèixer els detalls del perquè la llebre -que tant pot arribar a córrer- arriba més tard que la tortuga -que tan tranquil·lament avança. 

Van sortir el cotxe i la bicicleta alhora, amb l'objectiu de fer un recorregut dins de ciutat. Al moment, el cotxe ja es distanciava clarament de la bicicleta, però pocs metres més enllà aquell ja estava distret i aturat, mirant una llum vermella. Ah, la llum vermella del semàfor! L'havien inventat expressament per als cotxes i era tan captivadora! Tant, que el cotxe es quedà allà abstret, observant-la durant una bona estona, fins que una llum verda el va treure del seu encanteri i va prosseguir la marxa. De fet, això va passar diverses vegades al llarg del recorregut. En canvi, la llum vermella no tenia els mateixos efectes atordidors sobre la bicicleta. Aquesta, en passar a prop d’un llum vermell, posava molta cura, reduint encara més el seu lent caminar, gairebé parant-se o parant-se del tot. Però la bicicleta no quedava aclaparada mirant el vermell, sinó que redoblava la seva atenció respecte tot el que succeïa al voltant i adaptava el seu avançar. I és que aquells llums no anaven amb ella...Igual que els passa als vianants! Com que en el seu dia van posar els llums perquè no xoquessin en creuar-se els que corren molt, resulta que -si ets dels qui no corren i et dona temps a observar- no li veus molt sentit a quedar-te empanat davant una llum vermella. I segueixes fent com s’havia fet sempre a tota cruïlla: mires a banda i banda i, si és segur passar, passes.

Així anava avançant la bicicleta quan, en girar un carrer, es va trobar una festa de cotxes. Eren pocs, però allà estaven tots amuntegats i atapeïts. Incessantment s’anaven afegint més i més cotxes que venien d’arreu. I, malgrat ser pocs, en breus moments la festa ja arribava fins a l’altre carrer. No cal dir que el nostre cotxe protagonista es trobava al bell mig del sarau, passant-s’ho la mar de bé amb els seus semblants. I enmig de tot l’enrenou, la nostra bicicleta va aconseguir passar. Mentrestant, no sense certa enveja, ella pensava en els pocs cotxes que es necessitaven per muntar aquell festival. Quantes bicicletes no es necessitarien per muntar una festa semblant!

Deixant enrere el cotxe i la seva gran festassa, la bicicleta va anar fent camí. I ja albirava la meta quan, de sobte, va aparèixer de nou el cotxe per darrere i la va avançar ràpidament. El cotxe estava a tocar del destí final i, com sempre, va pensar que aquell seria el seu dia de sort, amb una plaça d'aparcament lliure just davant de la seva meta. Una plaça que la fortuna havia d'haver reservat només per a ell, esperant-lo que arribés perquè pogués finalitzar instantània i feliçment el seu trajecte. Però allò, un dia més, no va succeir. Així que va començar a donar voltes a la mançana, després a l’illa del costat, i més tard dues illes més enllà, fins que va aconseguir aparcar(-se). I amb tot això, no cal dir que quan va arribar al destí final, allà l’esperava la bicicleta prenent-se una canya tranquil·lament (*) .

(*) A les “Curses del Transport” que organitza anualment l'Associació per a la Promoció del Transport Públic a diferents ciutats catalanes, les bicicletes arriben les primeres en molts casos. Si no arriben les primeres, no és el cotxe qui les guanya (qui acostuma arribar en les darreres o última posició, comportant que pugui ser més lent que el vianant). I el més important: aquests resultats s’observen tot i que cal aparcar correctament la bicicleta i que els ciclistes no poden saltar-se els semàfors!!!