A problemes generals, solucions generals:
Tots els carrers d'un carril a prioritat per a vianants
per Màrius Navazo
Sabem que pocs carrers garanteixen un espai per a vianants que compleixi amb el distanciament social avui requerit. Per tant, estem davant d'un problema general. No puntual. No obstant això, estem traçant línies sobre plànol per eixamplar algunes voreres. De manera puntual, només aquí i allà. És a dir, pretenem solucionar un problema general amb una solució puntual, cosa que resulta clarament incongruent. Així, tindrem molta gent caminant a menys de 2 metres per tots els carrers, excepte en alguns trams puntuals de la xarxa. I, segurament, resultarà ser massa gent incomplint el distanciament requerit.
Per ser menys incongruents, hauríem d'estar dissenyant solucions generals. Una podria ser, per exemple, que canviem la següent regla del joc: a les calçades dels carrers d'un únic carril (amb o sense aparcament), els vianants passen a tenir la prioritat en primer lloc, les bicicletes i VMP en segon lloc, i els vehicles motoritzats en últim lloc. Això podria ser una solució general perquè en pobles i ciutats de mida mitjana (fins a 500.000 habitants, per posar un llindar), aquests carrers poden representar entre el 80-95% de la trama urbana (per posar un percentatge). I a les grans ciutats el percentatge també és força significatiu.
De fet, la DGT ja tenia previst aprovar abans de l'estiu una reforma del Reglament General de Circulació perquè aquest tipus de carrers fossin de velocitat màxima 30 km/h. Si això s'ha estat plantejant i treballant en un temps en què no hi havia requeriments de distanciament social, ara indubtablement cal que la DGT vagi més enllà, baixant aquesta velocitat fins als 20 km/h i atorgant la prioritat als vianants. Podria discutir-se si el senyal S-28 de carrer residencial seria el més adequat o no -atès que prohibeix l'aparcament si no està específicament senyalitzat, a més de permetre el joc al carrer. Però això són detalls que allargarien massa aquest escrit.
Tornant al nus de la qüestió: amb les intensitats de trànsit que avui tenen els carrers d'un carril de circulació, aquesta proposta resulta viable. Ara el principal escull és l'increment de velocitat dels cotxes, davant el paisatge de carrers buits. Però passen tan pocs cotxes que caminar per la calçada resulta, en molts casos, còmode i pràctic. Quan pugin les intensitats, el panorama canviarà. Però, d'això es tracta precisament: que no pugui canviar a pitjor. Una mesura com aquesta hauria de començar a implementar-se abans que creixin massa les intensitats de trànsit per facilitar l'apropiació de la calçada per part de les persones. Sabent que això serà un peix que es mossega la cua: quanta més gent camini per les calçades, més gent s'atrevirà a fer-ho, més inhibits estaran els vehicles i més fàcil i assenyat serà que circulin lentament. El pitjor és que, de forma viceversa, ocorrerà el mateix: quantes menys possibilitats de trobar persones per la calçada, més correran els cotxes i menys gent caminarà per elles. Per tant, el paper que li correspondria a la ciutadania seria clarament el d'envair les calçades.
De fet, això ja està passant, però sense cap protecció jurídica. Es tractaria, en definitiva, de donar una cobertura normativa a aquest comportament que de sobte s'ha tornat tan necessari. Evidentment, no faria falta que caminessin per la calçada les persones més vulnerables, pujant i baixant vorades. Aquestes seguirien circulant per les voreres; però per unes voreres menys densificades gràcies als qui caminessin per la calçada.
L'emmagatzematge de cotxes buits als carrers té preferència davant les exigències de salut pública actuals? O bé suprimim els aparcaments o bé atorguem la prioritat als vianants als carrils de circulació.
I el paper de l'administració local per implementar aquesta mesura? Bàsicament seria el de controlar i advertir sobre la nova velocitat màxima de 20 km/h a la majoria de carrers. Si hem tingut agents controlant que la gent no se salti el confinament o la distància mínima de seguretat, no podrà controlar-se ara la velocitat dels vehicles per possibilitar el distanciament social que exigeix aquesta nova fase?
Convertint la majoria de l'espai urbà a carrers de preferència per als vianants, deixaríem les propostes puntuals per a aquells carrers minoritaris als nostres pobles i ciutats: els que tenen més d'un carril de circulació. Aquí podríem seguir redissenyant i ampliant espais per al vianant i la bici -tal i com cada dia anem veient publicat, d’una o altra ciutat. No obstant això, per a la resta de la trama urbana ho tindríem abordat, encara que no solucionat.
Dic “abordat, però no solucionat”, perquè aquest canvi de les regles del joc no modificarà del dia a la nit la mentalitat de les persones sobre el què és una calçada. Ni de la gent que va a peu perquè s'apoderi de la calçada, ni de la gent que condueix perquè s'inhibeixi en ella. De fet, fins a dia d'avui hem tingut clar que per canviar el comportament de la gent necessitem modificar el propi disseny del carrer. I ho hem estat fent de manera costosa (transformació a plataforma única) o menys costosa (invasió de la calçada amb mobiliari urbà i pintura). Per tant, pretendre aconseguir un canvi de comportaments sense modificar el paisatge urbà, és pretendre molt. Però el panorama actual ens obliga, com a mínim, a provar i testar nous escenaris. I aquest en podria ser un. De fet estem veient coses totalment fora del nostre imaginari col·lectiu: hotels privats convertits en annexos d'hospitals públics, camps de golf privats transformats en parcs públics per a passejos i pícnics, escoles tancades durant mig any, tancament de 15 dies de gairebé tota activitat laboral presencial, proposta de convertir a prioritat vianants tot el centre de Brussel·les (amb carrers de 3 carrils), etc. En definitiva, resulta ser un bon moment per imaginar i provar en gran. Perquè el que està passant és gran.
I si no és aquesta proposta, que en sigui una altra. Però que no sigui puntual, sinó que pretengui donar una resposta coherent a la dimensió del repte que tenim davant.
