BICI I PATERNITAT: un relat personal
per Màrius Navazo
En aquest escrit parlaré de la meva experiència personal com a pare de tres criatures, ara que totes estan una mica crescudes i la més petita ja té 7 anys. Perquè resulta que una de les (moltes) coses que m’ha sorprès de la meva paternitat ha estat les nombroses vegades que he acabat agafant el cotxe per dins de ciutat (Sabadell, 200.000 habitants). Jo que, abans de ser pare, sempre anava en bici a tot arreu. I jo que, una vegada crescuts, torno a anar en bici arreu de la ciutat –ara tots plegats.
Ara bé, mentre la canalla era més petita, hi ha hagut un parèntesi d’uns anys que la bicicleta ha quedat relegada al passeig o l’excursió (!?). I si bé pràcticament anàvem quasi sempre a peu, quan esporàdicament tocava anar a 1-3 km ho fèiem en cotxe (a casa dels avis, tiets o algun pavelló esportiu fora del barri). Per tant, la paternitat m’ha portat durant uns anys a deixar de fer servir la bicicleta. I, en el meu cas, a fer servir el cotxe per dins de ciutat més que mai, unes 4-5 vegades al mes.
Ja sé que no caldria que hagués estat així, i que va ser així perquè prèviament ja tenia un cotxe en propietat (amb tots els costos fixos assumits). De manera que ja no vaig contemplar l’autobús o fer caminar més els meus fills perquè, en definitiva, tenia l’opció fàcil d’anar en cotxe. I aquí està precisament el tema: si fer un trajecte en cotxe de 1-3 km dins de ciutat resulta ser una opció fàcil, necessàriament significa que quelcom està fallant. En el cas que ens ocupa, la seguretat de la mobilitat en bici, per esmentar un exemple.
La casualitat també va fer que durant tres mesos tinguéssim obres a casa i anéssim a viure a casa dels meus pares. Doncs durant aquells mesos, portava el petit en cotxe a la llar d’infants (a deu cantonades de casa dels meus pares) i seguia en cotxe fins a l’escola del gran (a 20 cantonades en total). Tot plegat perquè pels carrers de la meva ciutat no em veia en cor –ni sent ciclista urbà experimentat– de portar el meu fill de 2 anys a la cadireta i, a la vegada, controlar (i protegir) el meu fill de 5 anys que anava en bicicleta pròpia. Segur que hi ha qui ho fa, però jo només em veia capaç de fer una cosa o l’altra, perquè les dues juntes ho trobava perillós en cas que hagués d’actuar amb rapidesa davant del trànsit. Així que, durant aquells tres mesos, agafava el cotxe cada dia!
De fet, quanta gent fa això no pas de forma provisional, sinó durant tota l’escolaritat? Segurament massa! Però la responsabilitat no ha de recaure en les persones, sinó principalment en els carrers. Uns carrers que avui exclouen la bicicleta i faciliten el trànsit en cotxe. Tanmateix, sabem que necessitem uns altres carrers, on la gent visqui i experimenti l’anar en bici com una opció ideal: ràpida, segura i còmode. Això vol dir sense abús de l’aparcament a banda i banda (i quant més millor), sense calçades que semblin mini-carreteres, sense la fluïdesa motoritzada com a element de disseny, etc. I modificar tots aquests aspectes està en mans dels ajuntaments, no de les persones. Per tant, és en els Ajuntaments que recau la responsabilitat primera de canviar el model de mobilitat, i no pas en cada decisió individual.
De fet, molta gent s’imagina que el canvi de model de mobilitat consisteix en un canvi d’hàbits efectuat sobre els mateixos carrers que coneixem avui. I això, evidentment, poca gent esta disposada a fer-ho perquè requereix de massa inconvenients i perills. Ben diferentment, el canvi de model consisteix en que els Ajuntaments transformin els carrers per tal d’induir i forçar que les persones modifiquin, conseqüentment, els seus hàbits. Induir perquè la transformació dels carrers ha de tractar amb carinyo els vianants, les bicicletes i el transport col·lectiu. Forçar perquè aquest carinyo només es pot fer en detriment de les facilitats de circulació i aparcament de cotxes i motos. I no pas per perdre qualitat de vida –com dirien alguns–, sinó per guanyar-ne: menys morts i ferits en accidents, pèrdues de temps en congestions, fums i sorolls.
Un últim apunt: fa anys van crear el concepte de les “Ciutats 8-80” per impulsar que pobles i ciutats responguin a les necessitats de les persones des del 8 fins als 80 anys. Ara bé, si acceptem aquestes edats com les pròpies de l’autonomia individual, què passa aleshores fora d’aquest rang? Com han de respondre les ciutats per atendre les necessitats de les persones que no són autònomes i necessiten ser cuidades? És a dir, com cal atendre les necessitats d’aquest pack de “persona cuidada + persona que cuida”?
En el cas que ens ocupa de la paternitat, la pregunta seria si pobles i ciutats ens faciliten l’ús de la bici amb els nostres infants o, ben al contrari, ens el dificulten fins al punt d’haver d’abandonar la bici temporalment. Jo ja he superat el meu parèntesi de dotze anys de criança amb canalla molt petita i ja he pogut tornar a recuperar l’ús de la bicicleta. Ara bé, els carrers de la meva ciutat –tres mandats després!- segueixen sent pràcticament tots iguals que abans. I segueixen sense convidar a anar en bicicleta –amb o sense fills.
