El geni dels tres desitjos
per Màrius Navazo
Hi havia una vegada un regne molt llunyà governat per un rei. Els súbdits d’aquell regne, així com terres, boscos i mars emmalaltien. El rei coneixia prou bé els motius d’aquella decadència, i sabia que bona part dels mals -no tots- procedien de com les persones i les mercaderies es movien. Però, malgrat saber-ne les causes, no sabia com solucionar-ho.
Un bon dia, estava el rei contemplant el desolat paisatge des de la finestra del seu palau quan exclamà: “Com m’agradaria fer reviure la meva terra i la meva gent!”. I tan bon punt pronuncià aquelles paraules, aparegué un geni davant seu que li atorgà la possibilitat de demanar tres desitjos per veure acomplert el seu somni.
El rei, que era molt intel·ligent, estigué pensant durant tres dies i tres nits quin seria el seu primer desig. Després de donar-hi moltes voltes decidí demanar al geni que tota l’energia produïda al reialme fos d’origen renovable. I tan bon punt acabà la seva petició, els vehicles començaren a ser propulsats amb energies netes. Però encara més: el rei observà que el geni havia anat més enllà del seu desig, creant bateries diminutes i de vida eterna, produïdes allà mateix i sense generació de residus perillosos. Allò era molt millor del que el propi rei havia imaginat, atès que moltes guerres pel control de recursos al món deixaven de tenir sentit. Malgrat tot, pocs dies després el rei va adonar-se que el seu somni encara no s’havia acomplert. Els vehicles propulsats seguien ocasionant accidents, ocupant molt, embussant, fragmentant amb les seves infraestructures. I la gent seguia destinant massa temps al dia per arribar a tots els llocs on volia anar.
Així que el rei, que era molt intel·ligent, tornà a pensar durant tres dies i tres nits per tal de demanar el seu segon desig. Aquesta vegada decidí demanar al geni que la intel·ligència artificial i les noves tecnologies s’apoderessin del país. I en un obrir i tancar d’ulls, el país estava ple d’autopistes intel·ligents que evitaven les congestions, tots els trens eren d’alta velocitat automatitzada i qualsevol vehicle havia estat robotitzat, amb centenars de sensors destinats a evitar qualsevol accident. Les places d’aparcament enviaven informació a temps real per tal d’evitar circulacions supèrflues i gadgets individuals de tot tipus envaïen els carrers. Però encara més: el rei observà que el geni havia anat més enllà del seu desig, havent inserit un xip dins de totes les persones amb una App que els permetia desplaçar-se sempre de la manera més eficaç i eficient possible. Altra vegada, però, en passar els dies el rei va adonar-se que el seu somni no s’havia acomplert. Els carrers eren llocs sense vitalitat urbana, convertits fonamentalment en llocs de pas de ginys molt intel·ligents. Grans infraestructures solcaven el paisatge i les persones, sedentàries, anaven oblidant el plaer de moure’s per elles mateixes. I, malgrat tanta eficiència, seguien destinant força temps al dia per arribar a tots els llocs on volien anar.
Per tercera vegada, el rei, que era molt intel·ligent, tornà a reflexionar. Encara podia demanar un últim desig. Però per més que pensava i rumiava, res no trobava. Fins que, finalment, la seva dona, una reina de profunda saviesa, veié que amb la intel·ligència del rei poca cosa solucionarien. I ella, que era arrelada a la seva terra i les seves gents, prengué decidida la paraula per dirigir-se al geni tot dient alt i clar: vull que tot estigui molt a prop de tot. I en un obrir i tancar d’ulls, els edificis es transformaren. Tots ells. I ara cadascun contenia una varietat de residències, oficines, aules, serveis, comerços, etc. S’havien acabat els parcs d’oficines, els campus universitaris, els polígons d’habitatges, les ciutats de la justícia, els centres comercials i d’oci, els campus administratius, les urbanitzacions, etc. Tot ben barrejat i de mida petita. O, més ben dit, de mida humana. Res a mida del cotxe, les economies d’escala o el capital. Com a excepció, només restaven segregades i concentrades certes activitats per motius de salut pública. Però encara més: el geni havia apujat dràsticament els preus del transport per tal que la proximitat estigués garantida, acabant així amb l’abús del transport planetari i aconseguint tornar rendibles els boscos, camps i indústries d’aquell reialme. I, de retruc, els dels altres reialmes també.
Així, quan el rei i la reina sortiren a observar els carrers, veieren tot de gent caminant i en bicicleta. Gaudiren contemplant aquells carrers plens de vida, convertits en escenari de la vida quotidiana. A més, el rei s’adonà que molts dels ginys i revolucions que ell mateix havia desitjat anteriorment havien perdut bona part del sentit, i apareixien tan sols de manera esporàdica i anecdòtica.
I aquesta vegada sí, passaren els dies, i el somni de la reina, i també del rei, es veié finalment acomplert.