Quants contes o faules no coneixem on una fada o personatge màgic apareix i atorga un objecte o do meravellós? Ens han explicat tantes vegades aquesta història que també sabem perfectament que el preuat objecte sempre va acompanyat d'unes condicions que han de ser estrictament observades. De no ser així, el seu efecte desitjat es converteix ràpidament en el contrari. Però tot i que coneguem de sobres la història, expliquem-la una vegada més!

Aquesta història comença amb la bici. Eren els últims anys del segle XIX, quan les ciutats creixien desbordant les antigues muralles i la bicicleta es convertia en idònia. Quan de sobte apareix una fada i ofereix a les ciutats un objecte enlluernador i captivador: el cotxe. 

La fada va parlar a la gent amb aquestes paraules: “Aquí teniu un invent que us portarà lluny, molt lluny, de porta a porta, a qualsevol hora del dia o de la nit, sense esforços, esperes ni suors. Ara bé, heu de complir la següent condició: haureu d'assegurar-vos que sempre hi hagi pocs cotxes en circulació alhora. En cas contrari, es convertirà en el mitjà de transport més lent que hagin conegut les ciutats, arribant a ser fins i tot més lent que l’anar a peu. I encara més: si n’abuseu es tornarà en contra vostra i viureu en ciutats amb accidents, morts, soroll, contaminació i por de deixar els infants sols pels carrers. En definitiva, si no li poseu límit, es convertirà en amo i senyor de les vostres ciutats”.

Les paraules de la fada van ser mer sentit comú per a molta gent. Els propis tècnics municipals ja veien clarament que un invent de tals dimensions per transportar tan poques persones no podia ser res més que quelcom excepcional en el paisatge urbà. Sense necessitat de les paraules de la fada tenien clar que aquest invent, encara que meravellós, no podia ser cap solució per a la gran majoria dels desplaçaments. On s'havia vist abans un mitjà de transport capaç de congestionar tan fàcilment la pròpia infraestructura que se li construís?

Però les coses es van anar escapant de les mans. I contràriament a les paraules de la fada, les ciutats es van anar transformant amb l'objectiu principal de poder fer un gran ús del cotxe, quant més millor: es van apartar les persones del centre dels carrers, es van inventar els sentits de circulació, es va permetre l'aparcament als propis carrers, es van eliminar o apartar tramvies, ciclistes i altres destorbs com autobusos i troleibusos, es van crear més carrils de circulació (retallant voreres, sota els carrers o per damunt), es van inventar els semàfors i regular les interseccions pensant en la fluïdesa dels cotxes, aparegueren els aparcaments subterranis i es van construir més i més autopistes que convidaven a entrar més i més cotxes a les ciutats. En definitiva, es van oblidar per complet les paraules de la fada. 

I aquí estem: recitant cada matí per la ràdio la llarga llista de caravanes i punts de congestió. Intentant que milers de persones arribin a la seva destinació final, al mateix temps i amb cotxe. I sorpresos que no ho aconseguim, nosaltres que som una societat avançada!!! Posant el crit al cel quan algú pretén suprimir carrils de circulació o aparcaments per donar espai a aquells mitjans de transport que difícilment congestionen la seva pròpia infraestructura. I amb morts, por i diferents problemes de salut pública.

Per sort, també assistim a l'espectacle de veure que, dins de pobles i ciutats, en moltes ocasions la bicicleta segueix sent de les primeres a arribar. I en alguns trajectes interurbans (i urbans) el transport col·lectiu arriba a ser més ràpid que el cotxe, malgrat totes les traves i abandonaments que vam fer durant el segle XX dels modes col·lectius. Potser per tot això, afortunada i lentament, la bena als ulls va caient i alguna cosa anem recordant de les paraules de la fada. Aquelles que, en el seu moment, van semblar mer sentit comú.