Davant les creixents exigències que s'estan imposant a la tramitació de contractes menors, aquest article voldria tenir com a principals destinataris els departaments jurídics que es dediquen a la contractació pública, que són qui prenen les decisions sobre la formalitat d'aquests processos.

Els contractes menors són una opció contemplada a la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic. Quan es tracta de contractes de serveis, com els propis d'una consultoria, la llei considera els contractes menors els de valor inferior a 15.000 euros. En paraules de la Instrucció 1/2019 “la existencia del contrato menor radica en el propósito de dotar de mayor agilidad la contratación y cubrir de forma inmediata las necesidades de escasa cuantía que en cada caso resulten necesarias. Por ello, el contrato menor ha gozado –hasta la entrada en vigor de la Ley 9/2017‒ del no sometimiento a muchos de los principios generales de la contratación: la publicidad, la libre concurrencia entre los licitadores y la transparencia del procedimiento”. Així, aquest sacrifici dels principis bàsics de la contractació pública es realitza en nom d’un interès públic, i només en casos puntuals d'escassa quantitat econòmica.

No obstant, per què tants departaments de contractació d'ajuntaments o de grans administracions han acabat amb l'adjudicació directa? Per què molts han reduït el límit per contractar amb aquesta fórmula valors fins i tot de menys de 1.000 euros? Per què si les directives europees i la llei estatal permeten la contractació directa fins a 15.000€, interventories i secretaries veuen l'ombra de la corrupció darrere un contracte d'aquest tipus? Per què ho interpreten així, malgrat l'existència d'un paraigües normatiu que atorga legitimitat i legalitat? Per què es fa una interpretació tan estricta del terme “transparència” que acaba comportant que alguns ajuntaments publiquin obligatòriament 5 dies al perfil del contractant qualsevol contracte? Segurament perquè la pròpia Instrucció 1/2019 més amunt esmentada acaba afirmant que “el sistema de adjudicación directa choca de manera frontal con el principio de libre concurrencia” i, per això, estableix regulacions als contractes menors enteses com a mesures “anti fraude y de lucha contra la corrupción”.

De fet, l’increment d’exigències que estan aplicant algunes administracions està augmentant els costos de tramitació d'un contracte menor desproporcionadament (redacció d'informes previs, elaboració de plecs, recursos de personal en taules de contractació, etc.), fins a arribar a superar en alguns casos el propi cost del servei menor que es contracta. Cal preguntar-se, doncs, si convertir els contractes menors en concursos oberts –com tantes administracions estan fent– no és un malbaratament de recursos públics i un incompliment del propi esperit de la llei de contractació pública.

Segurament, l'increment d'exigències és una posició còmoda i fàcil per als serveis jurídics, ja que els efectes negatius de tota aquesta dinàmica que estan creant no recauen sobre ells mateixos, sinó sobre la resta de la organització: equips tècnics públics, equips de govern i empreses externes subcontractades. Així, doncs, sent que els departaments de contractació tenen la plena competència d’aquest assumpte, i sent que tampoc obtindrien cap benefici del fet de canviar les dinàmiques que estan imposant, el panorama sembla de difícil transformació.

Ara bé, cal tenir clar que, com totes les coses de la vida, aquestes no poden avaluar-se des d'una única òptica, sinó que cal atendre diferents perspectives. Per tant, si be en una banda de la balança es pot parlar d'una major transparència, tota aquesta deriva del contracte menor també té uns efectes negatius que contrapesen a l'altra banda de la balança. En concret, entre els efectes negatius almenys es poden destacar els tres següents:

1)   La dificultat per proposar idees a l'administració: des del món de la consultoria sovint hem proposat idees a l'administració. Estem parlant de petites idees, de know-how, sense copyright ni grans inversions d'I+D –que ja tenen reconeixement en altres tipus de contractes. Ara bé, amb la pèrdua de la contractació menor (on encaixava molt bé aquesta proposició de noves idees o enfocaments) ja no cal anar a exposar res a una administració, atès que encara que els resulti interessant no et podran contractar. Com a molt tenen la maldestre possibilitat de dissenyar un concurs a mida –que no deixa de ser una perversitat del sistema que fa perdre el temps a tothom, especialment a terceres empreses. Així, doncs, amb la restricció de l’adjudicació directa no hi surt guanyant ningú: els privats ja no els surt a compte anar a promoure idees i l'administració deixa de rebre “invitacions” per provar-les.

2)   Manca d'agilitat i facilitat de contractació per part de l'equip tècnic de l'administració: encara que l'article 118 de la Llei de Contractació estableix una gran agilitat burocràtica per tramitar menors (un únic informe de motivació), s'observa com cada vegada es van imposant més obligacions: confeccionar un plec de concurs, demanar 3 ofertes (i més), o fins i tot publicar el plec al perfil del contractant. Els criteris són diferents segons els serveis jurídics de cada casa. Així, en paraules d’equips tècnics públics, l'actual burocràcia per a un menor és tanta que han deixat de dedicar el temps per tramitar aquest tipus de contractes, descuidant serveis que antigament quedaven coberts per la facilitat que suposava la seva tramitació.

Per tant, no hi surt guanyant ningú: les empreses han perdut oportunitats de feina, i l'administració pública no està vetllant per la qualitat o serveis als quals antigament donava resposta amb facilitat. O bé, com ja s'ha exposat al principi, pot arribar a succeir que els costos de tramitació (en hores de personal) superin el cost del propi servei menor que es contracta, fet que suposa un malbaratament absurd de recursos públics. Per no parlar de la congestió d’expedients als departaments de contractació, amb el conseqüent allargament en mesos dels temps de contractació d’un simple menor, que acaba rematant la seva suposada vocació d’agilitat i resposta immediata.

3)   Desincentiu per a feines de qualitat: la gràcia de l'adjudicació directa és també que, en aquella finestra de servei de petites dimensions i puntual, els equips tècnics públics poden escollir a criteri propi aquella empresa o autònom que més s'adequa a la prestació d'un servei determinat. I això no hauria de ser llegit pels serveis jurídics com un camp obert a l'amiguisme i la corrupció, sinó com un marge de maniobra i confiança que la legislació atorga al criteri dels equips públics en serveis menors –en nom de l’eficiència i l’eficàcia.

Així, des de la perspectiva de les empreses, la possibilitat d'obtenir treballs d'adjudicació directa afavoreix la qualitat de la feina. Evidentment, els privats sabem que si treballem bé és més probable que tornin a pensar en nosaltres i que un dia tornem a ser contractats. Ara bé, quin al·licient per a la qualitat hi ha en un sistema on ni tan sols en els menors et poden contractar simplement per com ho fas? Actualment, moltíssims menors es guanyen per ser el més barat. I un sap que si alguna vegada torna a treballar amb aquella administració serà únicament perquè torna a sonar la campana i tornes a resultar el més barat del concurs. Per tant, no depèn de com treballis a l'actual contracte, sinó de la baixa que tornaràs a fer (i de la que faran els altres, és clar). I no ens enganyem: quan en un concurs menor hi ha criteris que no són el preu, acostumen a ser criteris automàtics (millores, experiència, reducció de terminis) que totes les consultories marquem amb una “X” i que, per tant, fa que igualment ens ho juguem tot a la part econòmica. I que no s'entengui que aquí s'advoca per introduir criteris subjectius a través de lliuraments de memòries tècniques! Tot al contrari! Només faltaria haver d'invertir molt de temps (tant per part de les empreses, com de la pròpia administració) per adjudicar un menor! Això seria l'esperit totalment contrari a allò que aquí es proposa.

En definitiva, amb aquesta dinàmica de concursos a preu (subhastes a veure “qui en dona menys”), no hi surt guanyant ningú: per a l'administració té el desavantatge d'augmentar la probabilitat de rebre feines de pitjor qualitat. I des de la perspectiva de les consultories, ens passa que perdem bona part de la gràcia i l'orgull per la nostra feina. En altres paraules: no se sent gaire orgull quan un guanya un concurs per haver estat qui ha baixat més (rebentat de vegades) el preu; res a veure amb quan et venen a buscar per com treballes. Sobretot, quan allò que sovint ofereix una consultora son idees, una sensibilitat concreta sobre como veure un tema, una experiència determinada, etc.

Davant de tots aquests efectes negatius, i per anar acabant, cal recordar que l'article 131.3 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic estableix que “los contratos menores podrán adjudicarse directamente a cualquier empresario con capacidad de obrar y que cuente con la habilitación profesional necesaria para realizar la prestación, cumpliendo con las normas establecidas en el artículo 118”. No copiarem aquí l'article esmentat; simplement dir que aquest no afegeix cap exigència a la possibilitat de l'adjudicació directa. Per tant, ras i curt, l'adjudicació directa està contemplada i establerta a la pròpia llei estatal.

Per últim, i amb l'ànim de normalitzar aquest tipus de contractes, cal citar l'informe de l'expedient 8/20 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de l'Estat, que recorda que la Unió Europea també disposa d'aquest tipus de contractes[1]:

“en el ámbito comunitario y a modo de ejemplo, en el Reglamento 2018/1046 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 18 de julio de 2018, sobre las normas financieras aplicables al presupuesto general de la Unión se contemplan, entre otras cuestiones, los contratos de escasa cuantía, es decir, inferior a 60 mil euros, y los de muy escasa cuantía (inferior a 15 mil), no exigiéndose para estos últimos ningún tipo de publicidad, ni previa ni posterior a su adjudicación ni tampoco la necesidad de solicitar un número mínimo de ofertas a los licitadores. La cercanía de tales figuras con nuestro contrato menor resulta patente. Podemos comprobar, por tanto, que esta forma de adjudicación directa ni es nueva ni es extraña en el derecho comunitario, y que tanto en el ámbito nacional como en el europeo se contempla la adjudicación de contratos de manera directa, sin publicidad previa ni procedimiento competitivo en aquellos contratos de valor estimado muy escaso.”

-------

[1] Extret de Gavilán, J. (2023) Los últimos problemas prácticos del contrato menor. Consultable en: https://laadministracionaldia.inap.es/noticia.asp?id=1513674

Versió en castellà