Un títol automobilístic per parlar precisament del contrari: dels principals frens que trobem per accelerar i fer un canvi de marxa en el procés de retallar l'estatus quo del cotxe als nostres carrers.

En concret, en aquest escrit es volen desgranar els cinc frens que identifico en el nostre dia a dia, en la tasca d'empènyer cap a un canvi de model de mobilitat i forçar el debat sobre per a qui i per a què han de ser els carrers. Som-hi:

1. L'aparcament. ¡Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho! Aquest és un gran obstacle. Potser el més gran de tots. No cal dir la importància que a la nostra societat té l'aparcament als carrers, més encara si és gratuït. De fet, la nostra societat sembla defensar amb major entusiasme el dret a un habitatge gratuït per als nostres cotxes que el d'un habitatge digne per a les pròpies persones. Ja em vaig estendre sobre aquests aspectes a la sèrie "10 mites sobre mobilitat urbana", al post titulat El dret a l'aparcament. En qualsevol cas, la veritat és que tota proposta de transformació dels carrers que suposi suprimir aparcament en calçada (com succeeix gairebé sempre), troba una gran reticència entre el veïnat, les activitats econòmiques, l'equip polític i -fins i tot- l'equip tècnic municipal. Així doncs, qui li dirà al veïnat que vagi més lluny a buscar aparcament? O encara més: Qui repetiràr les paraules de l'alcalde de Pontevedra quan va afirmar que "com a alcalde no tinc l'obligació de buscar-li a ningú on aparcar el seu cotxe?" Qui li posa el cascavell al gat? Això sí, si defenses l'aparcament, mai et faltarà un mitjà de comunicació local per fer d'altaveu d'una queixa com aquesta!

2. Els sentits de circulació. No deixen de ser curioses les coses que la nostra societat eleva a la categoria d'importants. I quelcom que hauria de ser bastant intranscendent, com els sentits de circulació, es converteix en tema d'acalorat debat si t'atreveixes a modificar-los. Bàsicament perquè cada persona que condueix un vehicle vol minimitzar els seus recorreguts quotidians. I si la transformació que es proposa en una zona comporta donar més voltes dins del cotxe, llavors es posa el crit al cel. Fins al punt d'arribar a frenar la proposta de transformació, si les persones que es queixen constitueixen un "grup nombrós". Així que, molta cura a l'hora de tocar els sentits de circulació i incrementar l'estona que la persona conductora ha de prémer un pedal asseguda davant del volant. Sembla exagerat, però no crec pas ser l'únic que viu aquest dia a dia d'obstacles. De fet, portem dècades dissenyant els sentits de circulació per maximitzar l'accessibilitat amb cotxe i possibilitar una infinitat de dreceres per escurçar els seus recorreguts. Però el canvi de paradigma i la creació de zones alliberades (en major o menor grau) del trànsit, comporta implícitament tot el contrari -tal i com clarament expressen els coneguts esquemes de Copenhaguenize.

Per molt que hi hagi qui objecti que per reduir emissions és necessari no allargar els recorreguts amb cotxe, ha de quedar ben clar que la reducció d'emissions s'aconsegueix quan un cotxe es queda dins del garatge. Una vegada surt i circula, millor que li posem els condicionants que considerem necessaris. Però com que a la nostra societat el temps és or, i el col·lectiu de persones que condueix gairebé també, qui s'atreveix a obligar-los a donar més volta al seient del cotxe? I allá estaran els mitjans de comunicació local per fer d'altaveu d'una queixa com aquesta, elevada a la categoria de problema.

3. El recel a la vitalitat urbana. Apareix gairebé a cada proposta de transformació on es vulguin fer els carrers més amables i habitables. Perquè molta gent pot estar d'acord en reduir els cotxes que passen pel barri, però en absolut això significa que estiguin d'acord en incrementar la gent al carrer. O almenys, la gent que hi ha al seu carrer, ja que -de forma ambivalent- segurament sí que els agradin els carrers amb gent i els busquin per anar a prendre alguna cosa, passejar o trobar-se amb amistats. Però al propi carrer, molta gent prefereix un cotxe aparcat davant de casa (encara que no sigui el propi!) que un banc. En un banc pot asseure's gent diferent a mi, gent a la nit, pot aparèixer un botellot, poden passar una infinitat de coses (sobretot en la imaginació de qui recela de la vitalitat urbana). En un cotxe aparcat no passa res. I això és virtuós per a molta gent! I, per tant, aquest recel actua com un fre al canvi. Recentment vaig desenvolupar els recels a la vitalitat urbana, i vaig apuntar algunes vies d'avanç, en aquest article publicat al blog de la Red de Ciudades que Caminan. 

En definitiva, la veritat és que quan el veïnat s'oposa a una transformació argumentant que hi haurà més gent al carrer, les coses es comencen a torçar i a paralitzar-se. Qui els dirà que no poden exigir mantenir el carrer buit de vida? Qui defensarà que no és "el seu" carrer i que qualsevol pot estar-s'hi? I allà estaran els mitjans de comunicació local per fer d'altaveu d'aquestes veus. Més difícil serà que la joventut tingui accés al micròfon. O els infants. O aquelles persones adultes que voldrien els carrers perquè s'hi jugués i s'hi pogués estar.

4. El temor "menys cotxes, menys negoci". Aquest temor, més que conegut, ve principalment de la mà de les activitats econòmiques de la zona a transformar. Encara que tant estudis internacionals com les experiències més properes i palpables desmenteixin repetidament aquest temor, és inevitable no trobar-se'l arreu. Per no estendre'ns, en aquest fil de twitter es troba un bon recopilatori d'arguments per desmuntar aquesta creença. Però més enllà dels arguments, la veritat és que aquest temor actua com un gran fre. Qui s'atreveix a provar una transformació si diversos negocis familiars t'estan dient que els portaràs a la ruïna? I allá estaran els mitjans de comunicació local per fer d'altaveu d'aquesta por infundada.

5. La creença "menys cotxes, menys vots". Com a colofó final, apareix aquesta ombra que acostumen a arrossegar els equips polítics, segons la qual si s'atreveixen a retallar l'estatus quo del cotxe perdran les eleccions. No entraré a afirmar-ho o negar-ho, atès que no ho sé. El que sí sabem és que aquesta creença és un altre fre al canvi. Encara que també sabem que a París s'han fet grans retallades als privilegis del cotxe sense haver-se observat un càstig a les urnes. Ni tampoc a Pontevedra, per posar un exemple d'una altra escala.

En definitiva, diuen que un dels primers passos per a tot canvi és la identificació dels obstacles. I aquest era l'objectiu d'aquest escrit. Aquí hem vist els frens al canvi de marxa. En un altre moment, parlarem sobre com canviar la marxa...