Fa quatre anys el Roger va morir atropellat per un cotxe, travessant un pas de vianants amb el seu avi. El Roger era del nostre cercle d’amistats més proper, i quasi cada dia els nostres fills jugaven plegats mentre els pares xerràvem entre nosaltres.

Això que escric no és un article, sinó un relat que podria haver escrit en un diari personal. Però, a la vegada, conté prou reflexions com perquè sigui públic.

Visc a Sabadell. El nostre pis està al Centre, en un carrer de vianants i cul de sac. El carrer acaba en una placeta amb quatre arbres i quatre bancs, i el pis és tot exterior de cara al carrer. Ni fet expressament per a mi.

Soc pare d’un fill de deu anys, un de set i una filla de quatre. Com que vivim just davant de l’escola, els meus fills no han pogut ni podran mai anar sols a l’escola i gaudir d’aquesta aventura. O dit d’una altra manera, encara que hi vagin sols, l’aventura s’acaba només començar! Però anar a l’escola és només una part de la quotidianitat de la canalla, així que poden fer altres coses sols pel barri: anar i tornar de les extraescolars, fer encàrrecs o passar la tarda rondant i jugant pel carrer amb les seves amistats. Ara bé, dit això, també cal dir que fent-ho esdevenen uns rara avis.

Perquè, a quina edat se suposa que la canalla comença a anar sola pels carrers? Al meu entorn, jo diria que precisament quan comença a deixar de ser canalla i esdevenen púbers (11-12 anys). Ras i curt, la canalla no va sola pel carrer. En el meu entorn, és molt difícil trobar famílies que deixin anar els seus fills sols pel barri als 7, 8, 9, o 10 anys, que són les edats per excel·lència de la infantesa. I encara més difícil és que els deixin anar sols per trobar-se amb les amistats i jugar pel carrer. Això és pràcticament insòlit! En definitiva, al meu barri, les colles de nens i nenes no són una espècie en perill d’extinció, sinó una espècie ja pràcticament extingida.

Així, doncs, com es diverteix la canalla? I aquí és on entren en escena les mares i pares! Què fem els adults mentre no arriben a la pubertat perquè es relacionin amb les amistats? Doncs a banda de fer moltes hores de plaça (on nosaltres aprofitem per socialitzar-nos amb els adults, no ho dramatitzaré!), també ens matxaquem a convidar les seves amistats a casa, que es quedin a dinar, o també a sopar i –ja posats- a dormir!

Vaja, que allò que passava abans, que a casa només et veien el pèl durant els àpats i per dormir, ara resulta que als teus fills els veus el pèl tot el dia, i fins també el pèl dels seus amics. Àpats i nits incloses, si et deixes portar gaire per les seves il·lusions i demandes de socialització. I si quan els convides et resisteixes a tenir-los tots endollats a les pantalles, la llar es transforma en un terrabastall. Així, mentre les colles de nens i nenes pels carrers del barri permeten la distensió familiar (uns deixen de sentir “no” i normes sense parar, i els altres deixen de dir “no” i de recordar normes compulsivament), la socialització dins de la llar esdevé tot el contrari.

Per això, pel benestar de grans i petits, i perquè un dels plaers més grans que jo recordo de la infància és estar amb els amics a soles, he estat molt atent a identificar altres famílies que també volguessin que els seus fills voleiessin pel barri. I és difícil trobar-les. Molt difícil. Però he tingut la sort d’haver-ne trobat algunes en el meu entorn més proper! No són gaires nens i és un problema perquè si fallen un o dos (perquè estan a extraescolars, a l’esplai, han marxat fora el cap de setmana o estan a casa dels cosins) la cosa ja no xuta. Però és el que hi ha!

Com ja he dit, que els fills tinguin autonomia de moviment els converteix –en aquest sentit- en rara avis. El fill que té 10 anys ja ho està deixant de ser, perquè en apropar-se a 6è curs ja hi ha vàries famílies que comencen a donar autonomia als seus fills. Es va acabant la travessia del desert amb només tres o quatre amics durant aquests anys. La meva filla de 4 anys tampoc és una rara avis, perquè encara va amb nosaltres a tot arreu. Ara bé, el meu fill de 7 anys és un rara avis amb totes les de la llei, perquè li queden uns 3 anys fins que comenci a passar desapercebut. Per sort, té dos amics de la mateixa edat amb qui algunes tardes es troben pel barri, al seu aire, i se’n van pels carrers i places, fora de la zona de vianants on vivim. També va i torna dels extraescolars ell sol. De fet, a vegades no sé si li fa més il·lusió el propi extraescolar o el fet de poder fer el camí tot sol.

Per a nosaltres, els pares, hi ha la pressió de la mirada dels altres pares. Potser només és una pressió imaginària que ens inventem. Però t’imagines els altres pares a la porta de l’extaescolar –on tu no hi ets–, que potser pensen que ets un comodón, un irresponsable o que, directament, abandones els teus fills. I encara pitjor: la pressió per si algun dia els passés alguna cosa als teus fills. Perquè si això succeís, no només patiria pel propi fet, sinó segurament per la soledat. Difícilment es recolzaria la nostra opció i massa gent segurament pensaria “ho veus!”, culpabilitzant a la víctima i no al veritable culpable de qui hagués actuat malament amb el meu fill. “Ho veus que és un pare inconscient i irresponsable. El seu fill ha pres mal perquè l’ha deixat sol”. Obviant que el preu a pagar per la seguretat no hauria de ser l’autonomia dels nostres fills. Obviant que la vida és risc i que no podem escapar-nos-en: si no corres el risc de l’autonomia dels fills, corres el risc de les negatives conseqüències que té per a ells estar tot el dia i a tota hora controlats per adults.

No deixa de sorprendre’m com la nostra societat empeny a l’autonomia dels infants en molts camps, però no pas en relació amb la seva mobilitat i sociabilitat. Fins i tot quan son nadons ja hi ha una gran pressió perquè siguin autònoms!!! No l’agafis en braços si plora (és a dir, que aprengui a calmar-se sol i a ser autònom en el control de les emocions), que s’adormi sol al seu bressol, que no dormi amb vosaltres, etc. Evidentment, que porti bé les 8 hores de guarderia. I més tard, que sàpiga vestir-se, pelar-se una poma, que tingui control de l’agenda, etc. Ara bé, l’autonomia de moviment i de socialització –la que precisament aporta plaer, llibertat– ha quedat relegada al “quarto dels trastos”. Eclipsada en nom de la seguretat. Com si centrar-nos unívocament en la seguretat fos gratuït i no comportés cap cost.

De fet, davant les pors desmesurades que tenim avui els adults respecte l’espai públic (robatoris o segrestos d’infants, violència sexual o violència viària), tenim dues opcions: o reclamar-lo i tornar-lo a omplir, deixant de controlar a la canalla i fent-ne un ús quotidià. O retreure’ns-en i seguir-lo buidant. Evidentment, com més buit de gent, més insegur es converteix, tot entrant en un cercle viciós. I quant més ple de gent, més segur es torna, iniciant-se un cercle virtuós.

Ara bé, sembla que fa dècades que hem optat per l’opció del retraïment. I seguim aprofundint-hi. Serveixi d’exemple l’escola dels nostres fills, que l’any passat va decidir que la canalla de 3r ja no plegaria sola cap a casa, sinó que s’endarreria fins a 4t. I no exposo això com una crítica, sinó com un clar símptoma de cap on avancem i com aquesta autonomia està quedant fora del mapa. Vull pensar que es fa per por a les famílies i les seves possibles demandes de responsabilitat si passés alguna cosa, més que no pas per creure en una hipotètica incapacitat dels infants per ser autònoms. Però sigui com sigui, constitueix un pas més dins del cercle viciós on som. Per sort, el formulari a omplir per apuntar les persones autoritzades a recollir els nostres fills encara conserva la casella “plega sol/a”. Tot i així, quan la vam marcar, la tutora va haver de re-consultar a direcció si, certament, era possible...

En definitiva, tot plegat resulta ser una “lluita a contracorrent”. No cal dramatitzar, perquè moltes famílies tenen lluites a contracorrent i se senten soles en l’ambient predominant. Famílies que no accepten els videojocs, que limiten les hores de pantalla a la setmana (no al dia), que esquiven els sucres tan com poden, que no permeten cap tipus de joguina bèl·lica, que prohibeixen el mòbil fins els 15 anys, etc. Aquesta, doncs, és una lluita més a contracorrent. Cada famílies té les seves (o no). I millor només tenir-ne una o dues, perquè desgasten molt. Però aquesta lluita a contracorrent té un aspecte que la diferencia molt de les demés i la fa dolça: aquesta lluita no va en contra dels desitjos dels fills, sinó que pretén precisament afavorir i protegir els seus desitjos. Necessitats, de fet. No és quelcom que la societat potenciï i del que l’adult vol que en quedin al marge, sinó justament tot el contrari.

Reconec que fomentar aquesta autonomia a casa nostra segurament ha succeït sense grans esforços, perquè cap dels adults arrosseguem grans pors que s’hagin posat pel mig del camí. Ja se sap que cada família i individu té les seves pors, que segurament no les triem conscientment, sinó que ens trien. El que a mi no em resulta un gran esforç, a d’altres sí. I viceversa. Així que nosaltres correm els riscos necessaris (i indefugibles) per tal que els nostres fills gaudeixin de l’aventura de les amistats i el barri. En una versió totalment descafeïnada, això sí. Són els temps que els ha tocat viure. El que per a mi va ser un dels pilars de la meva infantesa, per a ells serà tan sols un succedani. Per sort, però, hi ha coses que no han canviat! I no els falta pas el veïnat que es queixa per una pilota que toca una façana, pel soroll dels seus crits o per la seva mera presència. I llavors ells es reboten i sí que els toquen la pera expressament...Sembla que tot això no nota el pas dels anys!!!

Segur que hi ha moltes altres famílies que també voldrien córrer aquests riscos en benefici de l’autonomia dels seus fills petits, sense esperar que siguin púbers. Famílies que, al seu torn, probablement també els afecta la mirada de recel amb què poden ser mirades, en tant que inconscients o irresponsables. Però el seu principal problema segurament és que no troben altres famílies al voltant per emprendre aquest camí. I un nen o nena sols jugant al carrer no dura ni cinc minuts; cal que en siguin uns quants perquè el temps els passi volant! Per tant, no és una decisió que només interpel·li a una única família, sinó a unes quantes plegades. Però el cert és que, malgrat l’ambient dominant, hi ha famílies que no volen que els seus fills i filles es passin la infància sota la mirada d’algun o altre adult a tota hora i en tot moment (monitors, mestres, cangurs, avis, pares, mares, etc.). Famílies que no consideren que aquesta custòdia que estan vivint els nostres infants sigui cap avenç en la seva qualitat de vida, sinó més aviat un gran dany i una gran pèrdua per a la seva infantesa.

I fora bo que els Ajuntaments no només es dediquessin a transformar els carrers per aconseguir que les persones esdevinguin els vertaders amfitrions, sinó que també construïssin un relat institucional que fomenti la confiança en l’espai públic, que parli de la necessitat d’autonomia dels infants i de deixar-los de tenir controlats en tot moment. Perquè és una problemàtica col·lectiva als nostres pobles i ciutats (sí, als pobles també). El que fem les famílies no té res a veure amb l’amor i la criança, atès que difícilment es pot llegir positivament la manca de llibertat i autonomia que tenen avui els nostres infants. El que fem les famílies és ben diferent: és un acte de vigilància. I els esforços individuals per vigilar i custodiar fan aigües col·lectivament, atès que ens buiden els carrers. Per això avui els carrers tenen més a veure amb la vigilància que amb la criança. Perquè tornin a ser per a la criança cal un esforç col·lectiu per assumir riscos, reapropiar-nos i reclamar els carrers. I com en tot esforç col·lectiu, l’administració (també) hi ha de jugar un paper.

En definitiva, i per anar acabant, és evident que els temes dels que he parlat aquí no tenen res a veure ni són comparables amb el dolor per la mort del Roger. Però parlar de tot això sense haver parlat d’ell m’hagués resultat incomprensible. Perquè si tots ens retirem dels carrers, si seguim robant el barri als nostres fills i filles, aleshores donem ales a les pors de tot tipus. I, a més, cedim veritablement el protagonisme urbà al cotxe i la seva velocitat. Llavors és quan cada cantonada esdevé perillosa. I a cada cantonada podem morir, ni que anem acompanyats dels nostres avis.

Sense dubte, la colleta d’amics del meu fill Llorenç de 7 anys, també anirien a buscar el Roger algunes tardes. I, segurament, les passarien junts pels carrers.